Eina de convivència (24/03/2012)

M’escolaritzaren en castellà, com no podia ser d’altra manera en aquella època monocolor, i m’ensenyaren a estimar aquesta llengua. No per cap dèria espanyolista dels professors sinó perquè no hi deu haver altra forma d’iniciar els infants en la gramàtica i, sobretot, en la literatura. No m’imagin aprendre gramàtica sense que hi hagi un respecte per la llengua. I ja no parlam de la literatura, impossible de gaudir sense haver après a gaudir dels jocs de la llengua. Si qualque cosa em sap greu d’aquella època és no haver aprofitat més les lliçons dels bons professors malgrat prest vaig descobrir que el castellà, tot i ser la llengua de prestigi, no era la meva. Les generacions posteriors, gràcies a la tasca dels mestres i al consens de tota la societat, han pogut accedir al català com la llengua de prestigi, tot i no ser la materna de tots, i ha esdevengut el pal de paller en la construcció d’una societat més igualitària. Retirar-li el prestigi, que és l’objectiu de les maniobres peperes, és renunciar a aquest vincle igualitari i reduir-la a la categoria de llengua escolar… per ara. Sense prestigi i amb una demografia d’allau és impossible fer d’ella eina de convivència. Però, a quin dels governants l’importa?
Aquesta entrada ha esta publicada en Articles dB. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s