La desglobalització (27/04/2012)

No ens hem de deixar enganyar per les simplificacions que a l’hora de cercar responsables de les desgràcies sempre convé (al poder) trobar-los fora. No és Merkel i la seva cantarella sobre l’austeritat la culpable d’aquest retrocés constant de les conquestes socials europees. Ni tan sols una tropa de panxacontents peperos que repeteixen talment lloros el mantra de la culpabilitat, la constricció necessària i la penitència conseqüent. No, ells només són, per diferents motius, els agents al servei d’una classe social disposada a llançar la més radical lluita de classes i, a més, guanyar-la. La deslocalització de les indústries, que fa uns anys generava un moviment d’executius cap Àsia que semblava gairebé esportiu, ara ja presenta incomoditats, no fa tanta gràcia i, a més, ja ha aconseguit acollonir a una classe treballadora europea que no parla de qualitat sinó de quantitat, de tenir o no tenir treball, i a unes minories que veuen com el seu discurs de sostenibilitat i benestar es perd entre el brogit dels estómacs buits. Ara poden tornar les indústries a Europa perquè pocs s’atreveixen a reivindicar drets laborals o conservacionisme mediambiental quan l’alternativa és l’atur.

Per això és tan important el discurs d’Arnaud Montebourg, l’ideòleg del probable nou president francès, François Hollande, quan parla de la desglobalització que res té a veure amb el proteccionisme. La seva desglobalització no significa treballar a Europa amb les condicions mediambientals, laborals i socials dels emergents asiàtics, tal com poc a poc anam fent, sinó exportar les exigències que en aquests àmbits ens hem donat. Quina miopia convenient ens permet vendre en el nostre territori productes que les nostres lleis no permetrien elaborar aquí? Com és possible que, abduïts pel consum fàcil, oblidem que,  per exemple, la contaminació no entén de fronteres i, mentre ens vanagloriam de la qualitat del nostre medi, d’altres s’enverinen per fabricar el que consumirem? No pot ser que, en nom de la globalització, s’esclavitzin pobles mentre altres ens empobrim per afavorir el sagrat benefici d’uns pocs. No és un discurs xenòfob ni nacionalista sinó tot el contrari i necessita d’una Europa forta i, sobretot, orgullosa del seus principis i de les seves conquestes. Una Europa dels ciutadans i no dels mercaders, capaç de tornar a la política el protagonisme que, en nom de l’economia, ens entaferra el pensament únic talment un irremeiable destí. El maig pot tornar a ser francès però l’època ha de ser europea.