Xotets cap els sestadors (20/07/2012)

Escric aquestes retxes poc abans de partir cap a la manifestació convocada per múltiples i diferents organitzacions sindicals. Hi vaig per sentit del deure però convençut de que aquesta manera de protestar està esgotant els seus recursos, si no ens esgota a tots abans. Quan pren mesures radicals, el poder ja descompte les manifestacions i arrib a pensar que, fins i tot, les aplaudeix convençut de que sempre és millor tenir vàlvules d’escapament que arriscar-se a l’explosió descontrolada. Perquè en això s’han convertit, en vàlvules per on alliberam la ira i les frustracions i ens conhortam de no sentir-nos sols. Hi ha massa en joc com per a que els poderosos se sentin coaccionats per les ordenades manifestacions que reincidim com xots camí als sestadors.

A aquestes alçades només els fans del PP poden creure que la crisi obliga a prendre totes les decisions que els governs prenen. No només és una estafa monumental sinó que, també, aquesta crisi és l’excusa per fer la revolució conservadora que somiaven. Tanta presa tenen en configurar el nou model de societat que ni s’entretenen en elaborar lleis que s’hagin de debatre en els parlaments ni cerquen el consens per assaltar els mitjans de comunicació públics que creuen necessitar com instruments de propaganda.

També, a aquestes alçades, només els fans del PSOE poden creure que l’actual estructura i direcció ens durien per camins molt diferents dels que ja ens dugueren, per molt que el discurs pogués diferir. Tampoc el camí que duim s’assembla al que el PP prometia i referendà el 20 de novembre.

Per això no són creïbles les demandes de referèndums ni d’eleccions anticipades sense remoure la base constitucional que ha configurat l’actual situació. Com han fet a Islàndia, acarar un canvi que limiti la golafreria dels mercats, acabi amb els paradisos fiscals interiors i exteriors i posi la justícia en el centre de tota decisió només es pot assolir des d’un procés constituent que trenqui les inèrcies, començant per les dels propis partits que ara es reprodueixen des de la llunyania dels ciutadans.

Molts diran que és absurd, que la Constitució no és la causa, però el marc defineix el quadre i el quadre no ens serveix, per molt que l’intentem dissimular amb petites conquestes que ara ja no són més que mínimes resistències a perdre el que havíem conquerit. Els millors anys de l’Europa del benestar esdevengueren arran d’un gran pacte social que ara s’ha trencat des del moment que desapareix la solidaritat interclassista i, amb ella, la classe mitjana, autèntic pal de paller del progrés.

Aquesta entrada ha esta publicada en Articles dB. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s