Perdó irresponsable (2707/2012)

Joan Carles recuperà el molt catòlic acte de constricció i ha fet escola. En pocs mesos, des del president de Novacaixa, que pagà amb els doblers dels estafats anuncis en la premsa gallega on demanava perdó per l’estafa massiva que va fer la seva entitat amb les accions preferents, fins al batle Isern, que diu als manifestants que coincideix amb ells en qualificar d’injustes les retallades que pateixen com funcionaris, tot passant pel conseller Bosch, que es mostrà compungit quan la comunitat universitària li recordà que és el pare dels retrocessos en el català i la qualitat educativa d’aquest país, tots els dirigents s’han apuntat a la moda règia de demanar perdó i seguir amb el que feien. Potser és suficient en el món religiós perquè es tracta de mantenir la parròquia submisa però amb qualque vàlvula d’escapament oberta. Però en una democràcia no s’hi val demanar perdó si, tot d’una després, no s’assumeixen responsabilitats. Aquells en els quals depositam la nostra sobirania i conjunturalment ens representen poden equivocar-se, només faltaria, i demanar excuses sempre que vagin de la mà de rectificacions i assumpció de responsabilitats. Per què cony van en cotxe oficial si no són responsables del que signen? Per què tenen el privilegi de ser els nostres representants si no representen ni a aquells que els votaren?

El perdó sense assumpció de responsabilitats és un esport destacat en les olimpíades de la hipocresia, a més d’una demostració de supèrbia desmesurada que els condueix al pensament de que, malgrat reconèixer que no fan el que és just o prometeren, són els que millor poden “no fer-ho”. Ningú no hauria de carregar amb la responsabilitat del poder si no se sent responsable de les seves accions. I, si com em pens, realment són responsables _talment Bosch i la seva creuada contra l’escola pública, catalana i de qualitat_, és d’una covardia monumental amagar-se rere un estrany determinisme en la irresponsabilitat de les seves accions, talment fossin titelles d’un ésser superior i, evidentment, allunyat de qualsevol paràmetre democràtic.

Estalonar el sistema democràtic passa per rellevar qualsevol representant que ens torni a demanar perdó per fer el contrari del que suposadament voldria i prometé. Com a mínim, seria tot un higiènic detall que ens fes coneixedora la font d’on raja tant manament antidemocràtic, de qui reben les ordres injustes per les quals han de demanar perdó. Així, almanco, passarien a la història com inútils i no com a fellons.

Aquesta entrada ha esta publicada en Articles dB. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s