Engrescador (28/09/2012)

Segur que, d’aquí a un temps i no gaire, molts sentiran la frustració, es creuran estafats i pensaran que no s’ho pagava, segur. Com ara la majoria de la societat catalana, l’espanyola, mort el dictador, sentí l’emoció de creure’s protagonista d’una història on tot estava per fer, tot era possible i, a més, compliria anhels i esperances. Com un bàlsam miraculós, la democràcia ens havia de fer lliures, europeus, cults i, fins i tot, guapos. Ni era veritat ni ho podia ser, malgrat era una passa necessària per començar a caminar un camí que s’ha demostrat més pedregós i farcit d’atzucacs del que somiaven. Però, malgrat els resultats, la majoria dels que se sentiren protagonistes ho recorden amb melangia com un dels moments més engrescadors de la vida col·lectiva. És per això que fa enveja el que succeeix a Catalunya, perquè hi pors, dubtes i recances però, també, il·lusió i esperança.

Com en la Transició espanyola, hi ha veus que prometen el paradís i altres que veuen bubotes, que ho veuen possible, que els hi sembla impossible, desitjable o inconvenient… però hi ha debat i, fins i tot, es venen més diaris. També, com en aquell moment, hi ha una classe social a la qual la supervivència diària l’impedeix més dedicació i una altra, la del poder econòmic, que s’ho mira distant a l’espera d’apuntar-se al carro guanyador, després de fer tot el possible per a que els seus siguin els interessos centrals i innegociables. Però enmig hi ha una multitud (tampoc no era realment tots els espanyols que sospiraven per ser europeus) que comparteix una cabòria, covada molt temps i que ara, per moltes variables i quasi cap de bona, es veu possible.

La independència de Catalunya, com la democràcia espanyola, són paraules buides a omplir de drets i deures. Drets que, en el cas espanyol, decoren paràgrafs de la Constitució però no han assolit la categoria de fets. El dret a l’habitatge o la vocació social de l’economia grinyolen en la realitat. El paper dels partits i les lleis electorals són lluny, infinitament lluny, del model participatiu que s’anhelava. Ara, al Principat, tenen l’oportunitat de fer-ho millor malgrat les forces que a Espanya ho han fet impossible són les mateixes. Hauran de fer una Constitució sobre els calius del 3% i del Palau de la Música, de la deslocalització de les empreses i de les retallades per imposar un model neoliberal que CiU empeny. No basta una bandera i un himne, tot i ser necessaris. Manca un debat sobre el model de societat si no es vol que la independència sigui una dosi del mateix però amb diferents colors.

Aquesta entrada ha esta publicada en Articles dB. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s