De bandera i de país (30/11/2012)

Els resultats electorals del passat diumenge a Catalunya ens confirmen que una part important de la societat ha dit no a fer una petita Espanya que parli català. Sembla que han considerat que no s’ho paga tenir un estat propi per patir un bipartidisme d’oligopoli, uns partits emmerdats fins al capdamunt pel finançament il·legal i una política econòmica de resignació davant dels mercaders. És incontestable que encara hi ha una majoria de catalans espanyolitzats, i no perquè defensin la pertinença a Espanya, precisament, sinó perquè caigueren en el parany d’un país d’ocurrències i oblidaren la duresa de mantenir el seny.

Fa uns mesos, en les planes que ens acompanyen de l’Ara, Xavier Bosch parlà d’aquesta economia gandula que s’encomanà al Principat. Enlluernats pel benefici ràpid de la construcció i el turisme, l’economia catalana s’havia contaminat de l’espanyola. És evident, malgrat aquest no era el tema del seu article, que el contagi no s’aturà en el model econòmic sinó que emmalaltí la societat i, de pas, la política. La corrupció política lligada a l’urbanisme n’és l’exemple més clar però no el més greu. Atacar la corrupció urbanística és relativament senzill si es compara amb la dificultat d’extirpar l’acomodament de la societat de la pilotada i la política maniquea que en ella s’hi rebolca.

Diumenge, una part important, malgrat encara no majoritària, de la societat catalana va dir prou. I ho digué des de tot l’espectre ideològic, de la CUP a Ciutadans. No es pot pretendre il·lusionar amb nou estat si ha de néixer sobre uns ciments guarnits amb les mateixes estructures de les que es pretenen separar.

La molt plural societat de Catalunya emeté un senyal contundent de canvi que passa, evidentment, per la secessió d’Espanya. Però aquesta premissa, tot i ser necessària, no és suficient. S’ha de rebobinar i reiniciar el procés social i impulsar l’economia productiva que condueixi a una ciutadania assimilable als estàndards europeus. Podem dedicar tot l’espai que es vulgui a escatir si primer va ser l’economia gandula o la degradació de la societat i la política, però és perdre el temps. Millor serà dedicar les energies a revisar la situació per assegurar-se de que, amb la pertinença a Espanya, també s’abandoni tot allò que l’allunya d’una democràcia real, començant per la manera de fer política i acabant per la real separació de poders, tot passant per abandonar l’economia gandula, la plutocràcia còmplice i aprofundir en la cohesió social. Les urnes clamaren per canviar de bandera però, també, de país.

Aquesta entrada ha esta publicada en Articles dB. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a De bandera i de país (30/11/2012)

  1. ianekin ha dit:

    En concret, un 59,01% dels vots anaren a partits que defensen el dret a decidir. Gran majoria. I el 54,81% del parlament és pro-estat propi. I si parlam de partits a favor del dret a decidir, ens posam en un 64,44% de la composició del nou parlament. Queda claríssim.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s