D’Olof Palme als Germans Musulmans

Digau-me malsofrit però em frustra molt veure que existeix un consens feliç de polítics i premsa per considerar una gran notícia que, en una societat avançada i amb un potent sistema fiscal, s’hagin de fer espectacles, esportius o de qualsevol altre tipus, perquè un malalt gaudeixi del que necessiti. Aquest cap de setmana hem viscut com un acte memorable que un voluntariós atleta faci 200 quilòmetres per la Serra de Tramuntana perquè un malalt precisa d’una cadira de rodes especial i l’estat no li respon. Fins i tot la presidenta Armengol s’ha afegit a portades edulcorades i noticies amables que amaguen la dura realitat: rere l’esforç memorable de l’atleta, solidari i generós, s’amaga la merda de sistema que confia a la beneficència la compensació de les seves mancances.

Mai no criticaria l’atleta, perquè la solució que ell aporta suposa real increment de la qualitat de vida del malalt, però em fa empegueir que trobem normal dipositar en el voluntarisme i la beneficència la compensació del que tot estat just hauria de proveir, i el nostre no prové. Si ho acceptam, perdem el sentit de la justícia, que ha de ser igual per a tots amb independència de si s’arriba a apel·lar consciències particulars o no. El primer pas d’aquesta regressió és acceptar l’espectacle com instrument de netejar consciències. Però, llavors, no ens ha d’estranyar si l’abandó de les obligacions de l’estat amb tots els seus ciutadans els cobreixen institucions amb finalitats cada vegada més fosques. Històricament, aquí ho va fer l’Església Catòlica, i ens hauria d’enorgullir que ara siguin professionals pagats per l’estat els que cuiden malalts, posen injeccions, ensenyen a les escoles… No sempre ha estat així, i ara tornam enrere. Basta veure les coes davant les esglésies, per aconseguir menjar o roba, per entendre que hi ha voluntat per allunar-nos de la Suècia d’Olof Palme per acostar-nos a l’Argèlia dels Germans Musulmans.

Hem aconseguit, amb esforços i lluites, que l’estat, a partir de la solidaritat de tots sorgida dels imposts progressius, cobreixi les necessitats dels que pateixen, siguin malalts, siguin aturats que no troben feina, siguin víctimes de qualsevol circumstància els impedeixi mantenir els mínims que ens garanteixen la dignitat i pels quals s’ho paga tenir vincles de pertinença a un determinat país. El primer pas per acabar amb aquesta solidaritat que ofén als traficants d’odi, els que es beneficien de la insolidaritat i del patiment aliè, el donen aquells que fan el discurs neoliberal de l’esforç individual front a la voracitat d’un estat greixós i inútil. Quan cala aquesta narració, i ja ha calat, es mobilitza la beneficència espectacle. Després, desapareix tot rastre d’igualtat, de solidaritat i de respecte a la dignitat… i toca a la porta l’autoritarisme basat en el paternalisme caciquil i caduc.

Aquesta entrada ha esta publicada en Per lliure. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s