Algunes explicacions (26/04/2013)

Amb poc més d’una setmana hem rebut tres notícies que, malgrat no ocupin primeres planes, confirmen que vivim dins una gran mentida que, poc a poc i amb rebrots, es desfà com una calça. Convendria fer-les córrer, socialitzar la informació és una tasca tan necessària com urgent.

David Nutt, professor de neuropsicofarmacologia i exconseller del Consell Assessor sobre l’Abús de Drogues (ACMD, en anglès) del Govern britànic, en una entrevista en el Sunday Times amollà, amb tanta naturalitat com contundència, “els banquers consumeixen cocaïna i per això ens han ficat en aquest embolic”. I seguia: “la cocaïna és perfecta per a aquesta cultura de l’entusiasme i l’impuls, del més i més i més. És la droga del ‘més’ “. Segons assegurà, l’entusiasme provocat per la cocaïna és el que va conduir al col·lapse del sistema financer, a causa de la “sobreconfiança” i “negligència” que provoca en aquells que les prenen. Per arrodonir-ho, cità la caiguda del Banc Borings com exemple. Deu ser injust, com totes les generalitzacions, però aporta una de les millors explicacions del succeït i que tant car ens costa. El nas que deien tenir pels negocis ha resultat ser una canonada avariada i insadollable.

Pocs dies després ens assabentam de que un alumne de la Universitat de Massachusetts descobrí una autèntica cagada metodològica en l’article de Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff que ha servit de catecisme a l’austericidi. Les fòrmules mal plantejades en el full d’Excel han estat l’abeurador de tots els nostres dirigents, el mantra indiscutible que avalava l’autoritat de dos reputats economistes d’Harvard. Ara corren a dir que la monumental cagada no invalida la teoria, tot i que aquesta no era filosòfica sinó aritmètica. I acabaran per dir-nos que, tanmateix, nosaltres no ho podem entendre, que és una informació massa complexa per ments tan disminuïdes. No s’ho paga afrontar el conseller Aguiló amb el Nobel Krugman perquè haurem de sentir que aquest no sap res comparat amb l’altre. El què hem de sentir!

Per reblar la setmana de ‘descobriments’, de les dades d’Eurostat se’n desprèn que, tot i tenir una de les pressions fiscals més altes d’Europa, Espanya és a la coa de recaptació en relació al PIB. Per fer una idea de la magnitud del desastre, Grècia, en absoluta crisi i decadència econòmica, recaptà el 2012 el 44,7% del seu PIB, Portugal el 47, Itàlia el 47,7, mentre Espanya arribava al 36,4. Doblers negres, privilegis fiscals a les grans empreses i frau, molt frau, ho expliquen. Perquè vos emprenyeu: si recaptàssim el mateix que Grècia no tendríem dèficit (ajuts a la banca, apart).

Aquesta entrada ha esta publicada en Articles dB. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s